Comarques de Lleida

"La dependència de la independència"

  • Actualitzat:
  • Creat:

Article de Maria Mir-Rocafort

L’edat maduríssima té les seves avantatges, i si vius a una muntanya lluny del brogit  del món, encara més. El més avantatjós, al meu parer, és que en veure el món i la gent de tan lluny, física i mentalment, pots analitzar-ho tot sense interferència de les emocions, amb el cap fresc i clar que es necessita per a reflexionar i arribar a conclusions objectives.

Tanmateix, a vegades t’arriben del món impressions tan fortes que no hi ha manera de lliurar-se d’una reacció emocional. Em passa amb els crits que arreu demanen independència, unes vegades ensordidors i d’altres apaivagats per la necessitat de dotar al terme d’un to seriós. En to festiu, la paraula em produeix el somriure de bons records d’adolescència quan una tieta m’ensenyava cançons en català i a ballar sardanes per a que no oblidés les meves arrels per culpa de l’educació a l’estranger que m’havia tocat. Però la paraula em recorda, sobre tot, al pare.

Al meu pare li obsessionava la independència i amb obsessió em va inculcar el concepte durant llargues xerrades, tot passejant pel poble quan el poble dormia. Sense independència no hi ha llibertat, em deia; sense independència un no es pot respectar a sí mateix perquè la ment no pot pensar per sí mateixa si un no és amo de les seves facultats i, per ser amo de les seves facultats, un ha de ser independent. Els fills, independents dels pares; els pares, dels fills; les parelles, de la parella.

Al meu pare l’interessava el funcionament de les facultats mentals. Si tenia una ideologia política, mai m’ho va dir. Quan el concepte polític de la independència va negar Catalunya com una riuada cobrint tot el que no tingués a veure amb el concepte polític de la independència, el pare ja no hi era. De vegades penso què hagués dit sobre el que està passant al seu país. Ho penso, però no m’ho pregunto perquè sé la resposta. L’ésser humà autènticament lliure no pot dependre d’una ideologia. L’ésser humà autènticament lliure només pot dependre de les seves facultats mentals per intentar comprendre la realitat  i utilitzar els fets que la realitat li aporta per ajudar-lo a viure una vida autènticament humana.

La realitat que m’ha tocat viure m’ha ensenyat que la política forma part essencial de la vida d’un ciutadà perquè condiciona  fets essencials de la vida de qualsevol persona. Per això, quan un representant polític amb la màxima responsabilitat de vetllar pel benestar dels ciutadans ens diu que tot el que es relaciona amb el nostre benestar ha d’esperar a que s’obtingui la independència política de Catalunya, se’m desperten les glàndules i el cervell se’m nega d’adrenalina. Cóm pot una idea, qualsevol idea, ser superior a una persona de carn i ossos animats per una ment que la fa un ésser únic entre tots els éssers creats per Déu o per la Natura, com es vulgui creure? Com pot una persona considerar superior a sí mateixa una idea creada per la seva pròpia ment? Cóm pot una persona considerar una idea superior a una vida humana?

Aquestes preguntes em sorgeixen del fons de l’ànima cada vegada  que escolto un debat al Parlament entre un defensor de les persones i un defensor de la independència política per sobre de tot i de tots. Els arguments del primer m’animen l’esperança. Les respostes del segon em cauen a sobre com cops de peu que em volen destrossar, fins i tot, la dignitat. Desfilen per la meva memòria multituds ben vestides i menjades que demanen la independència agitant estelades amb alegria. Desfila per la meva ment una processó de desposseïts que amb els peus arrosseguen la desgràcia infinita de ser pobres en una societat que valora la riquesa per sobre dels drets humans. Els que van en aquesta processó no són persones. Han perdut el dret a ser-ho. Els que van en aquesta processó han estat convertits en xifres que tot just produeixen Déu n’hi dos quan les senten les persones de bé.

En aquesta processó hi van nens que viuen al llindar de la pobresa, diuen per no dir que ja han entrat, potser des del seu naixement, al recinte perpètuament fosc on la societat dels benestants els tanca per no espatllar-se el benestar amb imatges tristes. Desfilen els malalts que han de suportar les malalties fins que el cos aguanti perquè no es poden pagar la sanitat privada. Desfilen els dependents que no poden pagar a algú que els ajudi a sobreviure. Desfilen els joves privats de somnis i esperances per manca de feina o per sous que no permeten somniar. Desfilen els vells que esperen la mort amb pensions que els garanteixen la misèria per la resta que els quedi de vida. Desfilen el nens, joves i vells acostumats a neveres buides i a talls de llum. Desfilen els que ho han perdut tot, fins i tot el sostre on aixoplugar-se de les seves desgràcies. És la processó de les xifres que el govern es permet ignorar perquè la independència política de Catalunya està per sobre de tot i de tots, i tots han d’esperar que Catalunya sigui un estat independent per a que els polítics comencin a prendre’ls en compte. Quantes generacions hauran de malviure esperant?

Fa uns dies, les respostes del President del govern independentista al diputat socialista que li demanava com i quan es faria càrrec el govern de les urgents necessitats dels més vulnerables em van treure de polleguera. Per acabar-ho d’adobar, va caure a les meves mans una proposta de resolució que va presentar al Congrés dels socialistes de Catalunya Òscar Ordeig, diputat al Parlament per la circumscripció de Lleida. La proposta parla de les necessitats del món rural; de la despoblació d’aquest món, conseqüència   inevitable de la manca dels serveis més necessaris; de la imperiosa necessitat d’una cohesió territorial que garanteixi les mateixes oportunitats a tots el catalans, siguin de mar, plana o muntanya. La proposta per incloure al programa del Partit dels Socialistes de Catalunya als que vivim en aquest altre món em va provocar un somriure d’amargura.

Nosaltres també som xifres, xifres que volen parlar d’una realitat llunyana, tan llunyana que ni les xifres s’escolten. Nosaltres també hem d’esperar la salvació sense fer soroll, resignats a que un dia, Déu sap quan, Catalunya sigui un estat independent. Potser aleshores el món rural ja no demanarà res al govern perquè no hi quedaran més que uns quants vells que ja no demanin res a la vida. Mentrestant, cada cop més pares veuen i veuran amb l’ai al cor com el fills han i hauran de marxar de la seva terra cercant les oportunitats que la seva terra ja no els pot oferir.

Però resulta que hi ha uns polítics als quals importen les nostres cares i els nostres noms; uns polítics que saben el que el nostre món necessita per continuar existint; uns polítics que saben que un país, que un món  existeix només per l’existència de les persones  que hi viuen en aquest món. Els polítics del Partit dels Socialistes de Catalunya ho saben. La proposta de resolució que va presentar Òscar Ordeig va ser aprovada per unanimitat.

Doncs bé, independent com sóc i intentat viure sempre gràcies a les ensenyances del meu pare; lliure de lligams a partits i a doctrines ideològiques; lligada només a la certesa de que la condició plenament humana s’ha d’anar adquirint amb un criteri constituït per valors humans i que el valor fonamental és el respecte a un mateix i als altres en els quals ens reconeixem, arribo a una conclusió claríssima. Votaré per aquells que ens reconeixen, que reconeixen les nostres necessitats, que s’ofereixen a treballar per nosaltres, que entenen que el país, Catalunya, només potser independent si els que hi viuen són independents i que la independència d’un ésser humà només és possible si les circumstàncies li permeten viure una vida d’acord amb la seva dignitat humana.   

Espero, des de la meva muntanya, que una majoria pensi, com jo, que Catalunya no necessita d’una entelèquia com la independència per ser feliç; que Catalunya només pot ser feliç si està habitada per catalans que poden dedicar la seva vida a la recerca de la felicitat. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. Continuaré esperant.